Us heu preguntat mai què se sent a darrera d’un micròfon?
Doncs en aquest post m’agradaria explicar-vos les meves sensacions amb un micro posat, ja aquest cap de setmana he viscut l’experiència de presentar les desfilades de moda de la Festa del Porc i la Cervesa de Manlleu, i també he col·laborat juntament amb el MAB (L’Associació de Comerciants de Manlleu) en l’organització dels actes.
Què se sent a darrera d’un micro?
La veritat és que presentar esdeveniments d’aquest tipus comporta una malgamma de sensacions molt gran, per un cantó tens molts nervis i molta por perquè desitges que tot surti bé i que comuniquis correctament al públic tot allò que cada comerç vol transmetre amb la seva desfilada, també esperes poder connectar amb els espectadors que hi ha mirant tot el que passa, i també ets conscient del rerafons de tot això, de l’esforç i dedicació conjunta d’un grup de persones que hem estat treballant dur perquè les coses surtin bé, però evidentment a última hora sempre hi ha algun petit contratemps o alguna coseta que cal acabar de solucionar… Us explicaré una de les anècdotes de les desfilades: El meu fillet de tres anys desfilava per una de les botigues de roba per nens petits, i quan va acabar de passar va decidir quedar-se a dalt de l’escenari a jugar, m’anava dient “mama, mama” i em va venir a agafar la cama, la veritat és que no sabia ben bé què fer, finalment vaig decidir agafar-lo de la maneta i acompanyar-lo fins a les escales de l’escenari on ja el van agafar per sortir.
I aquests nervis van anat en augment a mesura que veus que van passant les hores i s’acosta el moment de pujar a dalt de l’escenari i parlar… I l’instant més àlgid de tensió és just abans de sortir, quan camines, puges les escales, i agafes aquest famós micro del que estem parlant en aquest post….Sabeu aquella sensació en la que et notes tots els nervis concentrats a la panxa? En la que creus que no et sortirà la veu? O que et quedaràs en blanc? O que et notes que tremoles i no saps com parar-ho? Doncs és exactament el que jo sento just el moment abans de parlar en públic.
Quan era petita i també més joveneta havia fet alguna obra de teatre a col·legi, a l’institut, i també em vaig animar a fer un curs de teatre a l’Institut teatre de Vic, i aquestes experiències m’han ajudat molt alhora d’agafar el micròfon, però la sensació que tenia just abans de sortir a l’escenari era exactament la mateixa que he descrit en l’anterior paràgraf.
Però he de dir que són com uns nervis dolços, no són els mateixos d’abans de fer un examen o una entrevista de feina, perquè el que ve després t’entusiasma, a mi m’encanta comunicar, expressar-me a través de les paraules, siguin parlades o escrites, potser serien una mica comparables als nervis d’abans d’una cosa que t’agrada molt i que has preparat a consciència, com una festa d’aniversari o una celebració i que desitges plenament que surti bé.
I després ve el moment en el que finalment ja ets a dalt de l’escenari amb el micro a la mà i veus moltes cares, ulls i orelles que esperen que comencis a parlar i no tens més remei que fer-ho, i és en aquest precís instant quan com per art de màgia et calmes, et relaxes i disfrutes del que estàs fent en aquell precís instant: comunicar.
En altres posts d’aquest blog ja he explicat algunes tècniques que es poden fer servir per parlar en públic, tot i que una de les que em va més bé a mi és mirar a totes les persones que tinc a davant, però buscar sempre una cara amiga, algú que sàpigues que pots mirar per recolzar-te i trobar calma enmig de tots, un cop tens localitzat aquest somriure sempre és el teu punt de reconfort.
I fins aquí la petita explicació del que jo sento quan parlo en públic, la meva fita sempre és la de fer la meva feina el màxim de bé possible i en aquest cas l’objectiu era expressar amb paraules tot el que passava a les desfilades, tan sols espero que les vostres sensacions hagin estat positives!